LA SEVA SENTÈNCIA
A vint-i-dos d’Octubre escric, sobre els fets ocorreguts aquesta última setmana com a resposta
a l’anomenada sentència del procés:
Avui, el Tribunal Suprem Espanyol, després de televisar-nos de forma humiliant tot un judici
polític, condemna a penes d’entre 9 i 13 anys de presó als màxims representants civils i polítics
de la societat catalana. Amb una implementació venjativa del dret i una intencionalitat
clarament política, el tribunal aplica el dret penal de l’enemic a tota la dissidència i assenta un
perillós precedent per tal de justificar legalment, tota la repressió que li caldrà a partir d’ara
per mantenir un règim ja obsolet i antidemocràtic.
D’aquesta tràgica manera, castigant un referèndum i condemnant el dret a l’autodeterminació
a través del dret penal, l’Estat Espanyol tanca la darrera finestra d’oportunitat que tenia per
retenir Catalunya, almenys de forma pacífica. La cirereta la posa l’executiu de Pedro Sánchez,
el qual basant-se en càlculs merament electorals, decideix emprendre un segon 1 d’Octubre,
per demostrar a l’electorat nacionalista castellà que ell també sap pegar catalans desarmats.
Després de mobilitzar centenars de Policies Nacionals i Guàrdies Civils a l’estil Piolín, ataca el
dimarts 15 d’Octubre, una massiva manifestació pacífica organitzada per Òmnium, l’ANC i els
CDR a l’alçada de Passeig de Gràcia amb Carrer Mallorca.
Allà, mai ho oblidaré, milers de persones ens veiem atrapades entre la multitud durant
almenys 15 minuts quan els mossos comencen a carregar per davant i la Policia Nacional fa la
pinça a la manifestació per darrera amb desenes de furgonetes arrasant amb tot el que troben
i disparant pilotes de goma de forma indiscriminada. Els tempos en tot moment els marca
l’Estat, tot està minuciosament preparat. Els manifestants, després de veure’s literalment
morts, embogeixen i, de forma espontània, comencen a llançar objectes i perseguir a cara
descoberta els furgons policials. Algú encén la primera barricada i ens n’adonem que aquells
contenidors són l’única manera d’aturar la massacre.
L’Estat buscava imatges de violència, ell les ha provocat, però, a partir d’aquí, crec que la
situació se’ls escapa de les mans. Han disparat i humiliat a milers de joves i tota la ràbia
continguda en anys de “figaflorisme i rendició” generen una resposta popular de magnituds
inimaginables. L’endemà, el jovent surt preparat i disposat a combatre als carrers les forces
d’ocupació enviades des de Madrid. L’Estat Espanyol, igual que moltes vegades
l’independentisme, es creu les seves pròpies mentides i es pensava realment que “el procés”
havia fracassat. L’independentisme anava a la baixa, a la deriva, asseguraven els mitjans de la
capital. Aquestes setmanes ens ha demostrat tot just el contrari. L’independentisme
contemporani, com a moviment de masses revolucionari nascut en el marc dels moviments de
resposta a la crisis mundial del 2007, avança. Crema etapes a un ritme històric bastant
considerable i en les darreres setmanes n’ha començat una de nova. Una etapa que, per
motius estratègics, crec que no ha d’optar per la via de la violència, ja que aquesta estaria
condemnada al fracàs. Tot i així, en aquesta setmana que els llibres d’història recordaran,
l’independentisme ha enterrat finalment el seu caràcter ètnic propi d’un moviment
nacionalista regional i s’ha batejat com un autèntic moviment de masses per a l’alliberament
nacional.
Al carrer han lluitat colze a colze gent de poble amb gent de barriada, s’ha lluitat en català,
però també en castellà i fins i tot en àrab. El poble, la classe treballadora en el seu conjunt, ha
trobat un moviment capaç de canalitzar les frustracions que ens genera el sistema capitalista.
Si l’independentisme sap aprofitar bé aquestes forces pot encapçalar la lluita popular a
Catalunya contra l’imperialisme i el capitalisme a llarg termini durant els pròxims anys i
convertir-se en un moviment predestinat a vèncer. Davant l’imminent fallida econòmica de
l’Estat Espanyol i l’adveniment d’una nova crisis financera a nivell mundial, només ser
l’avantguarda a la resposta a tot això ens pot donar una mínima possibilitat d’assolir els
nostres objectius socials i nacionals.
Solidaritat i honor a tots els més de 40 empresonats i 600 ferits que ha provocat l’actuació
policial durant les últimes setmanes.